El pitjor egoisme, pensar en els altres…

M’he criat dins una família de tradició catòlica i des de que tinc us de raó, crec que abans d’ahir, o no (jaja!!), bé, des de que tinc us de raó recordo una frase que sempre m’ha acompanyat, de vegades de forma més incòmode, i segurament la vaig interpretar a la meva manera, és clar. Tot i que amb les persones que vaig caminant acompanyant-les un tros del seu camí d’auto-descoberta o renaixement, també he pogut comprovar que tenien aquesta mateixa interpretació.

“Ets un egoista quan penses en tu abans que els altres!”, o variacions d’aquestes que segurament et sonaran: “Deixa pels altres el millor tros de pastís!”.

Saps? Darrera una persona amb càncer hi ha el perfecte “sant/a”. Pensar primer pensar els altres abans de tu mateix/a. I quantes persones que donen i donen després es queixen perquè els altres no fan el mateix, o bé no reben allò que creuen que haurien de rebre. Directament a la persona que han fet el gest, o indirectament a la Vida, a Déu o al que sigui que puguin encomenar-se.

Quantes vegades t’has sentit culpable de pensar primer en tu? Quantes decisions has triat pensant en l’altre abans que tu?

I encara més. Com podem pretendre estimar primer l’altre sense estimar-nos a nosaltres mateixos?

Aquesta és la resposta del títol provocador. Malament el dia que facis les coses no pensant primer en tu. Sí, hem d’estimar, compartir, donar, ensenyar… tot el que vulguis i sentis, però, fes-te la pregunta: Igualment ets capaç de donar-t’ho a tu mateix/a? Quantes excuses ens inventem per postergar allò que més desitjem? Quants somnis hem deixat aparcats perquè toca fer una altre cosa? Massa sovint és el que toca.

La majoria de persones són inconscients de les vides que estan vivint. Segueixen endavant amb tot el que s’han anat trobant. Inconscientment i a través de la cultura, estem predestinats a uns destins marcats per una societat que s’ha anat estructurant a si mateixa, sense que les persones s’hagin fet masses preguntes. I a alguns de d’alt de tot, això ja els hi va bé.

Toca néixer, créixer, reproduir-se i morir. Toca tenir joguines, una bicicleta, una moto, un cotxe, una família, uns fills, una casa, unes vacances… Repetir el que davant nostre ja han fet milions de persones. De veritat que per mi, no estem pas tant allunyats del ramat d’ovelles.

Estima’t!!! I saps a què primer??? Tot allò que més amagues o vols amagar!! Primer a tu, no volent-ho veure, i després als altres. La gran ombra que tota llum sempre crea darrera un objecte material! I ets un objecte material, biològic, pensant, emocional, espiritual… però amb una ombra, com el gran mestre Carl Jung va postular, el sac on anem guardant tot allò que ens fa nosa i també tot allò que hem heretat pel compromís implícit a l’arbre familiar on vam triar néixer.

El diable et truca a la porta. La representació simbòlica de tots els teus pensaments i pors que arrossegues. La por al desconegut, a l’altre, a tu…

No estimar-me em va portar a tenir una gran por a la crítica, “creient-me” l’altre abans que a mi mateix. Por a que l’altre descobrís allò que jo tant fugia. I un dia, dins un treball de Consciència, se’m va presentar a través d’una visió, el diable més gran que mai he pogut veure. La cosa més horrorosa que mai havia vist ni en cap pel·lícula. Podria assemblar-se a aquelles representacions pictòriques del diable en forma de drac.

Aquest era i sóc jo també, la part més fosca que puc ser i crear. El cúmul de pensaments que he generat i els sacs de dolor i patiment que m’he cregut. El jutjar als altres, a la societat, a la vida, a mi mateix…

I saps, des d’aquell dia vaig començar realment a experimentar la llibertat de Ser Qui Sóc vertaderament, perquè finalment m’havia trobat amb la part que més amagava de mi mateix. Ja no tenia por. La frase que em va venir veient aquell monstre va ser: – Ah! només és això!-

Sóc el blanc i el negre, el dins i el fora, d’alt i a baix, sí, però la tria que faig solament és meva. Després de cercar-me i trobar els dos costats, els dos oposats en mi, tinc damunt la taula dues caixes, la blanca i la negre. Cadascuna amb unes vivències i regals implícits, i solament l’essència que ho banya tot, aquella part íntima que ressona amb la mateixa vibració que la simfonia perpetua, escull. I escull després segurament d’experimentar moltes vides, si existeixen, d’un costat i l’altre.

Avui, puc escollir la capsa blanca i viure a través d’ella, sense negar la negre, respectant-la i estimant-la també, la meva ombra, gràcies a ella he trobat la meva llum. Darrera el dolor hi ha la porta.

Vaig comprendre que calia estimar-me, experimentar la llibertat que neix a l’acceptar aquell que Sóc. Només quan això és així que puc realment estimar a l’altre. Després de prendre un got de l’aigua de la Vida que em pertoca, i gaudir del seu sabor, és quan puc gaudir de donar-ne als altres i compartir el got dels altres.

Per mi, el pitjor egoisme que pot haver en aquest món, és el pensar primer en els altres abans que un mateix. Deixa’t d’excuses i estima’t!! No lluitis més, també tens una caixa blanca, i una de negre!! Però solament tu i només tu decidirà quina vol obrir, acceptant l’altre.

16. gener 2014 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Psicologia, Reflexions, Vida | 8 comentaris

(8) comentaris

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.