Ara

Aquests dies em venia la pregunta…

Si no hem sabut trobar el “cel” aquí, com podrem reconèixer-lo quan morim?

I el que em va aflorar després de fer-me la pregunta va ser:
“No puc esperar a reconèixer un lloc que encara no he estat. És ara que necessito aprendre-ho perquè quan mori sapigue reconèixer-lo.”
Seguint t’amplio aquesta mirada per si et serveix.

Bellesa Catalana Natural


09. Febrer 2019 per Oriol Tarrago Costa
4 comentaris

(4) comentaris

  1. Sàvies paraules Oriol.
    Una abraçada de pau.
    Joan Carles Lara

    • Gràcies Carles són ben teves quan ressonen, oi?
      M’he apuntat al teu blog, m’agradrà llegir el que comparteixes. Abraçada de pau per tu també, molt bonica l’expressió. Seguim…

  2. Inspiradores paraules que conviden a mirar cap un mateix, bussejar en el silenci de la pròpia consicència….

    Compatiré que també em sento fent tant bé com puc i sense estressar-me i així visc en pau (confiança), goig (alegria) i mmmm…amb aquestes 2 potes vaig enfortint la pota llibertat (sense límits)..hehehehe; A aquestes alçades ja sé per on tinc que evolucionar, i mica en mica, vaig trencant límits i la vida s’amplia….

    • I si aquest bussejar és compartit per persones que miren cap al mateix mar… caram quin viatge!! Abraçada!

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada