Ara

Si hagués de definir que és el Cel, ho faria des d’aquestes tres paraules, la Pau, el Goig i la Llibertat que són les tres potes que sostenen l’Amor, que hi és des del néixer, a dins. Les capes plenes de pensaments, emocions associades a mils d’històries, fan de filtre distorsionador del que estem vivint, ennuvolen literalment la nostra mirada, normalment volent treure o afegir alguna cosa del que ens toca viure.

El Cel és aquí a la terra per ser viscut per aquells que tenen coratge per mirar-se dins sense por ni excuses, si no perquè volen responsabilitzar-se de la seva salut física, emocional i mental. Una frase que volta per internet diu:
“La religió són per persones que tenen por de l’infern. L’espiritualitat són per aquelles persones que vénen justament de l’infern.”

Em quedo amb aquesta última part de la frase i canvio espiritualitat per consciència pel l’excessiu ús de l’altre que agrupa massa coses diferents en una sola paraula.
Des d’aquesta mirada que compartim aquí al blog d’una manera o un altre, l’infern no és res més que un símbol que porta a totes i tots, a unes vivències i sensacions que nosaltres omplim de “vida” a través del que representen per nosaltres. Existeix perquè ho “veus”, t’identifiques amb la ment. Existeix si estàs fugint de tu i de les coses que no et funcionen o mai aconsegueixes.

Deixar de jutjar-nos i jutjar l’altre, ens ajudarà a anar entenent que tothom està fent el millor que sap amb les seves vides i que només aquells que obren els ulls s’adonen que estaven ben adormits i ara sí, poden canviar-la o acceptar-la si això és el que cal.

Cada fruita té el seu moment de maduració, tot és com ha de ser, no cal estrènyer res, cal aprendre a fluir davant totes les circumstàncies.

Ara pots obrir els ulls, despertar del somni que crea la teva ment que interpreta. Només es tracta de viure sense que la ment en sigui un distorsionador, com el mirall que només reflexe el que hi ha davant, només el reflex, tal com és.

L’Amor acompanya a viure’s des del respecte cap a una mateixa i a un mateix. L’amor és aprendre a acceptar el 50% de responsabilitat que tinc en cada situació que em toca viure. Hi hagi el que hi hagi accepto el meu 50%, acceptant que ja no hi ha menys ni més, víctimes o botxins, sinó només dos adults que estan recordant-se que dins seu hi ha un infant que encara s’enfada, s’entristeix o s’escapa d’alguna persona, cosa o situació.

Si m’ho trobo davant, està dins meu, en pots estar segur, amb més o menys intensitat és igual, hi sóc. Si accepto i cerco en mi perquè ho estic vivint, m’allibero de la força que m’enganxa a aquesta història, és a dir, se’m farà més fàcil controlar-la i posar-hi límits. Hauré aclarit un dels filtres que fins ara tenia entre la realitat Única, la no interpretada, i un mateix/a.

Vaig desentelant el vel que no deixaven sortir la llum que ja hi ha dins meu, ben simple, quan cadascú ocupa el seu lloc a la Vida, és a dir, sense que cap por o desig faci despistar massa, sabent estar present observant conscientment la vida que ara ja és un continu aprenentatge, avui un trosset, demà un altre.

Parem per descansar si es fa feixuc mirar-se, però que no passin massa dies, perquè ja no serà el cansament que ens farà parar i no avançar massa.

Si ho mirem des del sentit comú…Tot el que donis, no en dubtis tornarà. Sabent també que tu decideixes també amb quin color ho vols pintar, però molt més encara, bo si hi poses la intenció nascuda del respecte a tu i tot el resta de món, et serà la força que es necessita perquè aquesta certesa i llavor, des de la mirada simbòlica, comenci a néixer i créixer, dins i fora teu.

Cuida la llavor, i cuida’t mentre la cuides i vés atenent els passos que calen fer per arribar on vols arribar.
Primer el primer, després el segon, tercer, quart… i si tot flueix fàcilment, hi arribaràs no ho dubtis pas. Si no, ja trobaràs també fàcilment les resistències i en podràs aprendre sigui quin sigui el resultat.

Que les paraules et serveixin per reflexionar sense creure’t res que no practiquis i et funcioni. Feliç sóc si aquesta mirada i eines et serveixen igual que aquells que les fan servir i funciona.
Només depèn de cadascú canviar les coses, després ja canviarem el que calgui, fins i tot el món.
Avui puc canviar, ara, i mirar-te amb els ulls que miro al meu millor amic i amiga que tinc al meu costat donat-nos tot el més autèntic. Trio cada dia fer més i més en aquest sentit, aquesta és la meva intenció, i potser si et ressona acaba sent la teva.

Que visquis plenament el teu present com tu triïs i seguim compartint-nos si també o tries, ja sigui llegint-ho amb silenci, com participant amb missatges de com vius això que vas trobant per aquí. Tots aprenem de tots, seiem al cercle i en parlem?
Mentrestant no arriba, obro el cercle virutal avui per qui senti compartir-se des d’aquí, i comentar el que senti o del que viu sobre aixó. Si després em permeteu que us faci alguna aportació així ho faré i anirem aprenent-ne junts.

Com vaig comentar-te un àudio anterior i des de la mirada de l’Amor que no separa, l’Infern no és res més que la porta al Cel, aquí a la Terra.

Qualsevol patiment trobarà en l’infern la millor descripció. Viure des de la Pau el Goig i la Llibertat és viure des d’aquest Amor Conscient que per mi és la millor descripció del Cel. I el millor lloc de practicar-ho és ara, perquè quan morim sapiguem com es torna a Casa. I viure el Cel ara, aquí, a la Terra.
Jo faig tant bé com se i el millor que puc, cada dia, ja sense estressar-me ni parar la majoria de dies!

Seguim… Bon capde per totes i tots!!

09. Febrer 2019 per Oriol Tarrago Costa
4 comentaris

(4) comentaris

  1. Sàvies paraules Oriol.
    Una abraçada de pau.
    Joan Carles Lara

    • Gràcies Carles són ben teves quan ressonen, oi?
      M’he apuntat al teu blog, m’agradrà llegir el que comparteixes. Abraçada de pau per tu també, molt bonica l’expressió. Seguim…

  2. Inspiradores paraules que conviden a mirar cap un mateix, bussejar en el silenci de la pròpia consicència….

    Compatiré que també em sento fent tant bé com puc i sense estressar-me i així visc en pau (confiança), goig (alegria) i mmmm…amb aquestes 2 potes vaig enfortint la pota llibertat (sense límits)..hehehehe; A aquestes alçades ja sé per on tinc que evolucionar, i mica en mica, vaig trencant límits i la vida s’amplia….

    • I si aquest bussejar és compartit per persones que miren cap al mateix mar… caram quin viatge!! Abraçada!

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada